2012

   És prou extrany que tinc moltes ganes d'escriure però, al mateix temps, no en tinc. Sobre què puc escriure? No ho se. I ara què? Continue. 2012? Extrany. M'han passat moltíssimes coses, com a qualsevol persona en aquest món tan just i igualitari, no? Estic assegut a l'escritori, però aquesta volta al de Castalla, al de ma casa, al de sempre, al de les teulades i els núvols que es mouen, un altre any, com sempre. Com sempre també han passat aquest any coses trepidants, coses fantàstiques, i coses no tant fantàstiques. 

   Jo sempre dic que hi ha que ser positiu i que hi ha que anar a per totes, però hi ha que ser també sincer, podríem anar més positius, i que la nostra positivitat es traduira en resultats reals, palpables, però normalment no. I ara què més puc dir? Extrany? Sí, precisament això, com tots els anys i en tots els temps, m'he proposat metes, objectius o, millor dit, ens hem proposat metes i objectius, i sí, alguns arriben, però altres ahí estan, a la cua. També és veritat que aquests objectius no solen complir-se en 365 dies, però he tingut oportunitats i no he pogut aprofitar-les. Dona molta ràbia quan vols aconseguir alguna cosa, veus que eres capaç d'aconseguir-la, però per unes coses o altres no et deixen, et decepciones, t'adorms. 

   Però només me n'estic recordant d'allò menys positiu. La veritat és que aquest any podria haver acabat d'una millor manera, segur. També han passat coses molt positives! Ara sóc un universitari que està estudiant allò que vol, perquè vol i perquè pot!. Sí, hi ha gent que a causa de la pujada de les taxes no pot estudiar una carrera, o fins i tot un mòdul, és vergonyós. I mentre tant la Cospedal podria pagar amb el seu sou aproximadament el primer curs de la meua classe sencera, que esta formada per uns 80/90 alumnes matriculats (i només parle del sou d'aquest any, ves tu a saber). I hem de ser positius no? Clar que sí home!! Feliç i igualitari 2013 a tothom!

Reflexions i pensaments d'un escritori

   Assegut a una cadira d'estudi i recolzat a l'escritori, torne a pensar. La veritat és que s'assembla prou a l'escritori de Castalla, amb la finestra justament davant, que permet la penetració de vegades un tant violenta de la llum del sol. Allò que més canvia a aquesta habitació del carrer de les Arts Gràfiques de València són les vistes a l'exterior. També és deveres que al meu dormitori de Castalla tampoc tinc unes vistes espectaculars, però es podien observar les teulades de les cases properes i el cel, de vegades tan bonic, amb els seus núvols blancs que es mouen lentament i que em donaven què pensar. En canvi, ací a València només veig el carrer, el cotxes, els edificis... i fins i tot escolte conversacions que no vull escoltar.

    Per altra part hi han coses que no canvien. Sí, l'escritori, el famós escritori, roman igual de desordenat que sempre (ho senc Mama, la noche es oscura y alberga horrores). Així hi podem trobar multitud de llibres, com El estilo del periodista, de Álex Grijelmo, un llibre interessant que he estat llegint fa una estona per informar-me sobre els tipus d'entrevista i demés afers periodístics. També apareixen llibres com Els jocs de la fam, de Suzanne Collins, que he començat a llegir només per gust no fa molt, el Manual del conductor, que al pobre el tinc últimament abandonat però que he de reprendre tan prompte com em siga possible, i altres llibres que de moment no tenen gaire importància.

   A part d'aquestes principals fonts del saber, com són els llibres, romanen a l'escritori els apunts de Història de la Comunicació, tot desordenats i amb ganes de ser devorats per mi, però de moment ahí estan bé. També puc veure l'exemplar del diari Levante, d'ahir mateix, del qual n'estic orgullós d'haver comprat, per sentir-me un poc més "comunicador audiovisual" o periodista. Finalment, al racó més apartat, ben marginades, permaneixen les partitures de guitarra que hauria d'estudiar per continuar amb el conservatori, però el fet de que ací a València no m'ho hagen permés (de moment, però dubte que finalment ho facen) m'ha portat a una situació de desconcert total per la que estic prou decebut i que m'han fet deixar-ho prou de costat.

    Sense més que dir avui, m'acomiade de vosaltres per a finalitzar aquesta entrada un tant esperpèntica. Que us vaja bé a tots!

EP d'Aigua Llimó

    Hola a tothom! Ací teniu la prèvia de l'EP que en breu va a llançar el grup Aigua Llimó, al que per si de cas no ho sabieu, toque la guitarra i sacrifique la meua veu (sí, encara que siga difícil de creure, el que crida "molt més fort" al vídeo sóc jo). Com ja he comentat en alguna entrada anterior, la gravació de l'EP a resultat molt positiva per al grup i per nosaltres mateixa, així que només dir que disfruteu i que us quedeu amb les ganes de més, ja que prompte començarem amb el primer single, "Alça la veu" i la posterior publicació de l'EP. Moltíssimes gràcies!

http://

Cap a València!

   Ara, després d'uns mesos de reflexió, ja passat el selectiu, és quan em done realment compte de allò que vaig a fer. És com si, de sobte, t'envolta una gran sensació d'immensitat que t'atrapa i, d'alguna manera, veus que estaràs envoltat de tanta gent desconeguda que et sents una miqueta sol. Extranya sensació. Perquè sí, ara ja te'n vas cap a València, no ho havies pensat abans, però sí, cap a la gran ciutat a lluitar i sobreviure tu sol (un tant exagerat).

   També de vegades pense que exagerem un poc la nota dintre de tot aquest assumpte d'anar a estudiar a València. Ara, de sobte, tothom vol acomiadar-se de tu com si no els anigueres a veure mai més, com si s'acabés el contacte amb aquelles persones; la realitat és ben diferent, ara existeixen molts mitjans i és que a més ens veurem tots els divendres!

   La conclusió és que ara és quan definitivament canvien les coses i la meua vida comença a ser d'altra manera, però és clar que les coses més importants seran iguals sempre, a excepció de casos molt especials. En resum, canvien els llocs, els dies, les nits... és a dir, la vida, però la nostra gent, els sentiments i les afeccions, de moment, no.

Les aventures a l'estudi!!

     Wow!! Ha sigut un poc de temps sense escriure res, no precisament perquè no tingués temps, sinó perquè amb la gravació del EP d'Aigua Llimó he deixat totes les meues energies i imaginació i, després de cada sessió de gravació, escriure no era allò que més em venia en gana.

     

     Així que han sigut unes setmanes ben entretingudes, allí ficats a la NASA (més coneguda com "Sótano Estudios"), tractant de gravar totes les pistes, corregir errors i acceptar els consells que ens oferia el nostre benvolgut Taxa (Gandalf), amb qui estic personalment molt agraït per la normalitat i la relació que s'ha creat mentre estàvem allí dintre ficats.

    És clar que no tot han sigut moments agradables, però les rises i les bromes eren un aspecte predominant en tot moment, i és que allà, tot és un poc més màgic. Hem aprés moltes coses i, sobretot, ens coneixem molt més com a músics, com a grup, i com a persones, sí, com a persones. Pense que el fet d'haver tingut que conviure pràcticament una setmana ens ha fet pensar com som i com són els altres, i les bones sensacions a l'hora de gravar ens han fet més forts com a grup. Per lo menys jo considere que des de la gravació tinc més conciència de grup, o millor dit, de família. 

     Supose que totes aquestes sensacions positives es veuran reflexades al resultat final de la gravació, que si la cosa no canvia, superarà les meues expectatives. És només preguntar-se com va començar tot fa quatre anys, quan erem tres xiquets que feiem coses rares a una cotxera, i ara, et veus allà ficat a un estudi per a gravar el teu primer EP, un tant emocionant! Per fi mereix la pena tant esforç!

     Pròximament us informaré sobre el llançament de l'EP, i si puc també sobre alguna cançó nova que he gravat a ma casa en solitari! Gràcies!

     

Rindamos culto al "dios" mercado

          Alguna vegada us heu plantejat què és el mercado? Des de la meua indiscutible ignorància juvenil, que no negaré en cap moment, em pregunte, diàriament (cada vegada que escolte la paraula mercado, FMI o similars, i no són poques vegades), que és realment el mercat, allò que controla, supose, totes les economies mundials, perquè els polítics no fan més que fer referència a aquest "organisme", que pareix ser diví. Que si "es necesario respetar las exigencias del mercado", que si "el mercado nos obliga a tomar determinadas medidas" etc. L'excusa perfecta per als polítics d'avui, diria jo.

    Semblem titelles davant el mercat financer, ja que a la gran majoria dels casos fem com que l'assumpte no és cosa nostra i tanquem els ulls davant uns polítics que ens parlen d'una espècie d'entitat divina que decideix allò que hem de fer. A més, em jugaria qualsevol cosa a que més del 80% de la població espanyola no té ni la més mínima idea (bé, possiblement, una molt mínima sí), de que és el famós mercado, per a que serveix i quina funció real té, que no siga la de controlar-nos.

      Amb això vull dir que és possible que els polítics s'hagen inscrit a una espècie de secta secreta, que podria rebre el nom de mercacismo o algun mot similar, on el mercado todopoderoso dicta les normes i les lleis, que posteriorment segueixen els polítics per controlar la població.

        Probablement exagere, ho reconec, però a partir de la meua arrogància i ignorància juvenil, que torne a reiterar, em pregunte també si és necessari fer cas al mercado. Què passa si no li fem cas? Apocalipsi? S'acaba el món? Estaria molt bé que algun entés (un entés real, no algú que creu que ho entén), m'explicara de manera comprensible que és allò del mercado i per què hem de fer-li cas, més que res per trobar-li un sentit a tot aquest rebombori i per aprendre, que és allò que anel·le ara mateix.

     

La famosa "Nube"

    Ahir dijous, després de veure durant una estona el programa "La nube", de Toni Garrido (quina veu que té l'home), em vaig motivar una miqueta a escriure sobre un tema, del que ja he escrit varies vegades a exàmens de valencià, i si no recorde mal, al selectiu. Aquest tema no és altre que les famossíssimes xarxes socials i diversos derivats adictius que, segons es considerava ahir a la nit al programa, amb Santiago Segura com a convidat, són incorrectament utilitzats.

    Al progarma, Segura parlava sobre la seua experiència a twitter, on té milers de seguidors. Al seu compte a twitter, com a actor, i sobretot humorista que és, utilitza la sàtira, que de vegades provoca certa polèmica entre els seus followers o "followercitos" com ell mateix nomena. Així mateix, per a Santiago Segura, twitter no és més que una espècie de show, on tracta de entretenir als seguidors amb el seu humor característic.

    Amb açò, vull dir que twitter o qualsevol xarxa social o similar, no és la nostra vida, que la nostra vida no està a twitter, ni a facebook, ni a tuenti, ni a cap lloc de la xarxa. És clar que aquest tipus de pàgines tenen una gran utilitat, ja que ens ajuden a mantenir contacte amb persones que d'altra manera no en podriem mantenir (jo, per exemple, conserve contacte amb els meus amics de la infància, a Aldaia, gràcies en gran part a les xarxes socials), o ajuden a mesurar l'audiència de programes televisius, grups musicals etc. A més, resulten ser una porta oberta al món, que es pot utilitzar per donar a conèixer el teu treball artístic o de qualsevol tipus, que és precisament la funció que té aquest blog, ja que no conec altra manera de fer a arribar a la gent açò que escric ara mateix.

   El problema arriba quan la porta que he esmentat anteriorment s'obri en excés, i les persones "aboquen" la seua vida a la xarxa, depenent moltes vegades d'aquesta. Com comentava ahir Santiago Segura, hi ha persones que es preocuparien més per que els deixaren sense internet que per un familiar relativament llunyà. Personalment, em resulta prou repugnant, per dir-ho d'alguna manera, quan les persones et parlen per mitjà del xat com si et conegueren de sempre, que realment no està mal, sols que després quan te'ls trobes al carrer ni et saluden. I millor no parlar de les conversacions estrictament "personals" que manté la gent als xats... sabent quant de positiva pot arribar a ser una conversació en persona!

    Per conclure únicament em dedicaré a reafirmar allò que ja he comentat, que a la famosa "nube" no està la nostra vida, que ens pot servir per a compartir tot tipus de coses, mantenir contactes i en definitiva entretenir-nos i passar una estona, però no ens confonguem, la nostra vida i la nostra vitalitat està al carrer.

Reflexions a Benidorm!

      Açò s'acaba, vaja viatge no? Tot rodejat de gratacels ací dalt, al balcó de la 723, que dóna a la piscina, ara plena d'extrangers, com sempre, supose. El vent, per la seua part, em proporciona una suau i agradable brisa per escriure un poc, a l'ombra, mentre els rajos de sol s'escampen per tot arreu.

      Així és que tot s'acaba i ens queden unes poques hores per tornar a casa, després d'aquest viatge que més que un viatge resulta ser un símbol, ja que per a tots, d'una manera o altra, la vida es torna diferent a partir d'aquest punt.

      Per part meua, em considere totalment afortunat, per haver tingut els companys i companyes que tinc i que espere no perdre mai, encara que supose que serà inevitable en determinats casos. Així i tot crec que no és moment de pensar-hi, és moment de disfrutar l'estiu que ara s'acosta i en setembre vorem veritablement què passa.

     Poques coses i al mateix temps moltes són les que tinc per dir, moltes han passat aquest any, igual que el passat, i molts girs ha pegat la nostra història, però bé, estic content amb mi mateixa, amb els meus amics i amb tothom en general (jaja no m'ho crec ni jo). A l'hora de la veritat la vergonya no hi cap i diuen desde temps antics que el millor per a la rasca és un bon got de vi.