Ministres d'educació

    Avui, dia de vaga. Tracte d'anar a classe i em trobe a la porta de la facultat a unes "persones" que es disposen a no deixar-me entrar, a no deixar-me exercir el meu dret a l'educació, a l'educació PÚBLICA. No creeu que no anant a classe estan aconseguint allò que busquen? Volen enfonsar l'educació pública, l'educació de tots, per aconseguir que les úniques persones que pensen siguen les seues. Volen evitar que aprenguem, que formem la nostra pròpia mentalitat. I la nostra resposta és no anar a classe? No aprendre? No és contradictori?

Encara pitjor és que hi haja persones que llancen a perdre la teua capacitat de decisió, i que la trenquen com si foren ministres d'educació o algo similar. Què motiva a aquestes persones a paralitzar l'educació pública durant els dies que siguen necessaris? Potser m'equivoque, però si algú sap per a què serveix el no anar a clase amb intenció de protestar pels retalls en educació pública que m'ho comunique, perquè estaré totalment disposat a escoltar-lo (no com els que no m'han deixat entrar a classe aquest matí). Ho veig molt poc coherent, principalment perquè als que han propugnat aquests retalls se'ls dóna igual la universitat pública, i segurament els agrada veure com rabiem i paralitzem les universitats públiques. 

Digueu el que vullgueu i continueu dedicant-vos a pregonar per la llibertat, però avui la llibertat la heu trencat vosaltres, igualment que la eduació, HUI LA EDUCACIÓ LA HEU TRENCAT VOSALTRES.

Cuestión de dedos

       Escribiré esta entrada en castellano. ¿Por qué? Porque me da la gana, porque vivo en un territorio bilingüe y tengo derecho a escribir y hablar en una de las dos lenguas y que cualquier persona del mismo territorio me entienda y me respete como mínimo. Por lo menos que no se dedique a quejarse y decir memeces propias de niños pequeños. De todas maneras no había pensado ponerme a escribir precisamente para hablar de ésto. No me apetece, la verdad. Es más, no tenía realmente por qué explicarlo.

En la universidad, en la que ahora disfruto, a mi juicio, del aprendizaje y el conocimiento que me brindan mis profesores (unos mejor que otros, evidentemente), escucho a algunos profesores (no únicamente mis profesores actuales, también he hablado con algún profesor de cursos pasados) hablar, en definitivas cuentas, de que el profesor no debe ser un mero transmisor de contenidos. El profesor debe ofrecer a sus alumnos los medios y herramientas para ejercer aquello que quiere ejercer. Una base de conocimientos que nosotros, los alumnos, tenemos que preocuparnos de hacer germinar, encargándonos nosotros mismos de buscarlos, guiados por el profesor. Esta forma de aprendizaje es la utilizada, explicada muy brevemente, en países como Estados Unidos, uno de los países con las mejores universidades del mundo. No soy suficiente conocedor de la situación y los métodos que se utilizan en España (ni en Estados unidos), pero sí puedo decir que algunos profesores tratan de utilizar estos métodos. De todas formas no es de este tema exactamente del que quiero hablar.

En otra de tantas tardes aquí en Valencia, tranquilamente pienso. Otra vez. Me vino a la cabeza el planteamiento expuesto con anterioridad, y justo tenía en mente, como siempre, varias líneas de guitarra que pienso incluir en mi próxima composición. Entrelacé las dos ideas, y a continuación empecé a cuestionarme seriamente mi aprendizaje, en cuanto a la guitarra eléctrica se refiere. No hay ningún lugar cerca de aquí en el que pueda aprender guitarra eléctrica sin que me saquen ojo y medio antes, es decir, no hay conservatorios públicos donde se puede aprender esta disciplina. Frustrante, la verdad. Al mismo tiempo me pregunto si realmente lo necesito. ¿Necesito a un profesor que me diga cómo tengo que hacer las cosas? ¿No será mejor que desarrolle yo mismo mi propio estilo y mi propia manera de ver la música? Nadie conoce mejor que yo mis manos y mis limitaciones. Pienso en Tom Morello, Matthew Bellamy y guitarristas de ese tipo. ¿Cómo que guitarristas de ese tipo? ¿Cuál es ese tipo? Nadie toca como tocan ellos. Tienen su estilo y su personalidad. Punto. Si quiero aprender ya me preocuparé yo mismo de buscar libros de guitarra, composición, harmonía o cualquier cosa. Si quiero aprender ya me fijaré en los guitarristas en que YO quiero fijarme. Me parece muy bien que x guitarrista sea ultravirtuoso y toque mil notas por segundo. Pero yo tengo que tocar las cosas a mi manera, con mis dedos, no con los dedos de x. Puede que tenga capacidad para tocar como x pero, ¿y si no? ¿Tengo que cabrearme por tocar sus obras?

2012

   És prou extrany que tinc moltes ganes d'escriure però, al mateix temps, no en tinc. Sobre què puc escriure? No ho se. I ara què? Continue. 2012? Extrany. M'han passat moltíssimes coses, com a qualsevol persona en aquest món tan just i igualitari, no? Estic assegut a l'escritori, però aquesta volta al de Castalla, al de ma casa, al de sempre, al de les teulades i els núvols que es mouen, un altre any, com sempre. Com sempre també han passat aquest any coses trepidants, coses fantàstiques, i coses no tant fantàstiques. 

   Jo sempre dic que hi ha que ser positiu i que hi ha que anar a per totes, però hi ha que ser també sincer, podríem anar més positius, i que la nostra positivitat es traduira en resultats reals, palpables, però normalment no. I ara què més puc dir? Extrany? Sí, precisament això, com tots els anys i en tots els temps, m'he proposat metes, objectius o, millor dit, ens hem proposat metes i objectius, i sí, alguns arriben, però altres ahí estan, a la cua. També és veritat que aquests objectius no solen complir-se en 365 dies, però he tingut oportunitats i no he pogut aprofitar-les. Dona molta ràbia quan vols aconseguir alguna cosa, veus que eres capaç d'aconseguir-la, però per unes coses o altres no et deixen, et decepciones, t'adorms. 

   Però només me n'estic recordant d'allò menys positiu. La veritat és que aquest any podria haver acabat d'una millor manera, segur. També han passat coses molt positives! Ara sóc un universitari que està estudiant allò que vol, perquè vol i perquè pot!. Sí, hi ha gent que a causa de la pujada de les taxes no pot estudiar una carrera, o fins i tot un mòdul, és vergonyós. I mentre tant la Cospedal podria pagar amb el seu sou aproximadament el primer curs de la meua classe sencera, que esta formada per uns 80/90 alumnes matriculats (i només parle del sou d'aquest any, ves tu a saber). I hem de ser positius no? Clar que sí home!! Feliç i igualitari 2013 a tothom!

Reflexions i pensaments d'un escritori

   Assegut a una cadira d'estudi i recolzat a l'escritori, torne a pensar. La veritat és que s'assembla prou a l'escritori de Castalla, amb la finestra justament davant, que permet la penetració de vegades un tant violenta de la llum del sol. Allò que més canvia a aquesta habitació del carrer de les Arts Gràfiques de València són les vistes a l'exterior. També és deveres que al meu dormitori de Castalla tampoc tinc unes vistes espectaculars, però es podien observar les teulades de les cases properes i el cel, de vegades tan bonic, amb els seus núvols blancs que es mouen lentament i que em donaven què pensar. En canvi, ací a València només veig el carrer, el cotxes, els edificis... i fins i tot escolte conversacions que no vull escoltar.

    Per altra part hi han coses que no canvien. Sí, l'escritori, el famós escritori, roman igual de desordenat que sempre (ho senc Mama, la noche es oscura y alberga horrores). Així hi podem trobar multitud de llibres, com El estilo del periodista, de Álex Grijelmo, un llibre interessant que he estat llegint fa una estona per informar-me sobre els tipus d'entrevista i demés afers periodístics. També apareixen llibres com Els jocs de la fam, de Suzanne Collins, que he començat a llegir només per gust no fa molt, el Manual del conductor, que al pobre el tinc últimament abandonat però que he de reprendre tan prompte com em siga possible, i altres llibres que de moment no tenen gaire importància.

   A part d'aquestes principals fonts del saber, com són els llibres, romanen a l'escritori els apunts de Història de la Comunicació, tot desordenats i amb ganes de ser devorats per mi, però de moment ahí estan bé. També puc veure l'exemplar del diari Levante, d'ahir mateix, del qual n'estic orgullós d'haver comprat, per sentir-me un poc més "comunicador audiovisual" o periodista. Finalment, al racó més apartat, ben marginades, permaneixen les partitures de guitarra que hauria d'estudiar per continuar amb el conservatori, però el fet de que ací a València no m'ho hagen permés (de moment, però dubte que finalment ho facen) m'ha portat a una situació de desconcert total per la que estic prou decebut i que m'han fet deixar-ho prou de costat.

    Sense més que dir avui, m'acomiade de vosaltres per a finalitzar aquesta entrada un tant esperpèntica. Que us vaja bé a tots!

EP d'Aigua Llimó

    Hola a tothom! Ací teniu la prèvia de l'EP que en breu va a llançar el grup Aigua Llimó, al que per si de cas no ho sabieu, toque la guitarra i sacrifique la meua veu (sí, encara que siga difícil de creure, el que crida "molt més fort" al vídeo sóc jo). Com ja he comentat en alguna entrada anterior, la gravació de l'EP a resultat molt positiva per al grup i per nosaltres mateixa, així que només dir que disfruteu i que us quedeu amb les ganes de més, ja que prompte començarem amb el primer single, "Alça la veu" i la posterior publicació de l'EP. Moltíssimes gràcies!

http://

Cap a València!

   Ara, després d'uns mesos de reflexió, ja passat el selectiu, és quan em done realment compte de allò que vaig a fer. És com si, de sobte, t'envolta una gran sensació d'immensitat que t'atrapa i, d'alguna manera, veus que estaràs envoltat de tanta gent desconeguda que et sents una miqueta sol. Extranya sensació. Perquè sí, ara ja te'n vas cap a València, no ho havies pensat abans, però sí, cap a la gran ciutat a lluitar i sobreviure tu sol (un tant exagerat).

   També de vegades pense que exagerem un poc la nota dintre de tot aquest assumpte d'anar a estudiar a València. Ara, de sobte, tothom vol acomiadar-se de tu com si no els anigueres a veure mai més, com si s'acabés el contacte amb aquelles persones; la realitat és ben diferent, ara existeixen molts mitjans i és que a més ens veurem tots els divendres!

   La conclusió és que ara és quan definitivament canvien les coses i la meua vida comença a ser d'altra manera, però és clar que les coses més importants seran iguals sempre, a excepció de casos molt especials. En resum, canvien els llocs, els dies, les nits... és a dir, la vida, però la nostra gent, els sentiments i les afeccions, de moment, no.

Les aventures a l'estudi!!

     Wow!! Ha sigut un poc de temps sense escriure res, no precisament perquè no tingués temps, sinó perquè amb la gravació del EP d'Aigua Llimó he deixat totes les meues energies i imaginació i, després de cada sessió de gravació, escriure no era allò que més em venia en gana.

     

     Així que han sigut unes setmanes ben entretingudes, allí ficats a la NASA (més coneguda com "Sótano Estudios"), tractant de gravar totes les pistes, corregir errors i acceptar els consells que ens oferia el nostre benvolgut Taxa (Gandalf), amb qui estic personalment molt agraït per la normalitat i la relació que s'ha creat mentre estàvem allí dintre ficats.

    És clar que no tot han sigut moments agradables, però les rises i les bromes eren un aspecte predominant en tot moment, i és que allà, tot és un poc més màgic. Hem aprés moltes coses i, sobretot, ens coneixem molt més com a músics, com a grup, i com a persones, sí, com a persones. Pense que el fet d'haver tingut que conviure pràcticament una setmana ens ha fet pensar com som i com són els altres, i les bones sensacions a l'hora de gravar ens han fet més forts com a grup. Per lo menys jo considere que des de la gravació tinc més conciència de grup, o millor dit, de família. 

     Supose que totes aquestes sensacions positives es veuran reflexades al resultat final de la gravació, que si la cosa no canvia, superarà les meues expectatives. És només preguntar-se com va començar tot fa quatre anys, quan erem tres xiquets que feiem coses rares a una cotxera, i ara, et veus allà ficat a un estudi per a gravar el teu primer EP, un tant emocionant! Per fi mereix la pena tant esforç!

     Pròximament us informaré sobre el llançament de l'EP, i si puc també sobre alguna cançó nova que he gravat a ma casa en solitari! Gràcies!