Ahir dijous, després de veure durant una estona el programa "La nube", de Toni Garrido (quina veu que té l'home), em vaig motivar una miqueta a escriure sobre un tema, del que ja he escrit varies vegades a exàmens de valencià, i si no recorde mal, al selectiu. Aquest tema no és altre que les famossíssimes xarxes socials i diversos derivats adictius que, segons es considerava ahir a la nit al programa, amb Santiago Segura com a convidat, són incorrectament utilitzats.
Al progarma, Segura parlava sobre la seua experiència a twitter, on té milers de seguidors. Al seu compte a twitter, com a actor, i sobretot humorista que és, utilitza la sàtira, que de vegades provoca certa polèmica entre els seus followers o "followercitos" com ell mateix nomena. Així mateix, per a Santiago Segura, twitter no és més que una espècie de show, on tracta de entretenir als seguidors amb el seu humor característic.
Amb açò, vull dir que twitter o qualsevol xarxa social o similar, no és la nostra vida, que la nostra vida no està a twitter, ni a facebook, ni a tuenti, ni a cap lloc de la xarxa. És clar que aquest tipus de pàgines tenen una gran utilitat, ja que ens ajuden a mantenir contacte amb persones que d'altra manera no en podriem mantenir (jo, per exemple, conserve contacte amb els meus amics de la infància, a Aldaia, gràcies en gran part a les xarxes socials), o ajuden a mesurar l'audiència de programes televisius, grups musicals etc. A més, resulten ser una porta oberta al món, que es pot utilitzar per donar a conèixer el teu treball artístic o de qualsevol tipus, que és precisament la funció que té aquest blog, ja que no conec altra manera de fer a arribar a la gent açò que escric ara mateix.
El problema arriba quan la porta que he esmentat anteriorment s'obri en excés, i les persones "aboquen" la seua vida a la xarxa, depenent moltes vegades d'aquesta. Com comentava ahir Santiago Segura, hi ha persones que es preocuparien més per que els deixaren sense internet que per un familiar relativament llunyà. Personalment, em resulta prou repugnant, per dir-ho d'alguna manera, quan les persones et parlen per mitjà del xat com si et conegueren de sempre, que realment no està mal, sols que després quan te'ls trobes al carrer ni et saluden. I millor no parlar de les conversacions estrictament "personals" que manté la gent als xats... sabent quant de positiva pot arribar a ser una conversació en persona!
Per conclure únicament em dedicaré a reafirmar allò que ja he comentat, que a la famosa "nube" no està la nostra vida, que ens pot servir per a compartir tot tipus de coses, mantenir contactes i en definitiva entretenir-nos i passar una estona, però no ens confonguem, la nostra vida i la nostra vitalitat està al carrer.
