jueves, 14 de febrero de 2013

Cuestión de dedos

       Escribiré esta entrada en castellano. ¿Por qué? Porque me da la gana, porque vivo en un territorio bilingüe y tengo derecho a escribir y hablar en una de las dos lenguas y que cualquier persona del mismo territorio me entienda y me respete como mínimo. Por lo menos que no se dedique a quejarse y decir memeces propias de niños pequeños. De todas maneras no había pensado ponerme a escribir precisamente para hablar de ésto. No me apetece, la verdad. Es más, no tenía realmente por qué explicarlo.

En la universidad, en la que ahora disfruto, a mi juicio, del aprendizaje y el conocimiento que me brindan mis profesores (unos mejor que otros, evidentemente), escucho a algunos profesores (no únicamente mis profesores actuales, también he hablado con algún profesor de cursos pasados) hablar, en definitivas cuentas, de que el profesor no debe ser un mero transmisor de contenidos. El profesor debe ofrecer a sus alumnos los medios y herramientas para ejercer aquello que quiere ejercer. Una base de conocimientos que nosotros, los alumnos, tenemos que preocuparnos de hacer germinar, encargándonos nosotros mismos de buscarlos, guiados por el profesor. Esta forma de aprendizaje es la utilizada, explicada muy brevemente, en países como Estados Unidos, uno de los países con las mejores universidades del mundo. No soy suficiente conocedor de la situación y los métodos que se utilizan en España (ni en Estados unidos), pero sí puedo decir que algunos profesores tratan de utilizar estos métodos. De todas formas no es de este tema exactamente del que quiero hablar.

En otra de tantas tardes aquí en Valencia, tranquilamente pienso. Otra vez. Me vino a la cabeza el planteamiento expuesto con anterioridad, y justo tenía en mente, como siempre, varias líneas de guitarra que pienso incluir en mi próxima composición. Entrelacé las dos ideas, y a continuación empecé a cuestionarme seriamente mi aprendizaje, en cuanto a la guitarra eléctrica se refiere. No hay ningún lugar cerca de aquí en el que pueda aprender guitarra eléctrica sin que me saquen ojo y medio antes, es decir, no hay conservatorios públicos donde se puede aprender esta disciplina. Frustrante, la verdad. Al mismo tiempo me pregunto si realmente lo necesito. ¿Necesito a un profesor que me diga cómo tengo que hacer las cosas? ¿No será mejor que desarrolle yo mismo mi propio estilo y mi propia manera de ver la música? Nadie conoce mejor que yo mis manos y mis limitaciones. Pienso en Tom Morello, Matthew Bellamy y guitarristas de ese tipo. ¿Cómo que guitarristas de ese tipo? ¿Cuál es ese tipo? Nadie toca como tocan ellos. Tienen su estilo y su personalidad. Punto. Si quiero aprender ya me preocuparé yo mismo de buscar libros de guitarra, composición, harmonía o cualquier cosa. Si quiero aprender ya me fijaré en los guitarristas en que YO quiero fijarme. Me parece muy bien que x guitarrista sea ultravirtuoso y toque mil notas por segundo. Pero yo tengo que tocar las cosas a mi manera, con mis dedos, no con los dedos de x. Puede que tenga capacidad para tocar como x pero, ¿y si no? ¿Tengo que cabrearme por tocar sus obras?



6 comentarios:

  1. Hola Manel,

    La veritat és que no ets l'únic que s'ha fet aquesta pregunta alguna vegada. Avuí en dia és molt fàcil trobar informació. I si tens una mica de sentit comú, pots desestimar la palla (que és més del 90%) i quedar-te amb la bona.

    És veritat que fa uns anys un no podia aprendre de forma autodidacta. S'havia de traslladar de país, buscant una universitat o conservatori, una figura, un gran mestre, per poder seguir formant-se.

    Avuí tot és distint. Amb un "click" a l'ordinador tens accés a tot. Pots veure cualsevol gran mestre impartint una classe, pots obtenir moltíssim material per aprendre. Jo també ho veig així.

    En el meu cas, allà per l'any 2006 (buff com passa el temps), Vaig tenir un baixó fort de motivació, acompanyat d'una lessió. I vaig haver de tornar a la història romàntica de fa trenta anys: buscar una figura, un "gran maestro". La veritat és que si jo continue tocant és per haver-me'n anat a Alemanya i gràcies a l'ajuda del MESTRE: Roberto Aussel. I certament, no em va transmetre massa coneixements. Al menys no didàctics. Però sí de vida. D'actitud. De música de veritat, sense palles mentals, mamaratxades, ni fantasmades. D'un amor a la música i a l'instrument que havia perdut. Em va transmetre inspiració. I eixa inspiració és la que em va donar força per seguir aprenent.

    Com tu dius, els coneixements són el que menys importa. Estan a l'abast de tothom. A internet hi ha bases de dades i biblioteques virtuals que mai te les acabaràs. Mols dels grans han fet gran part de la seva carrera de forma autodidacta.

    El meu consell, és que segueixques el camí que el teu instint et dicte. I que si t'agrada la guitarra elèctrica tires endavant sense distraccions. Però el que no et pot faltar és la motivació. Això serà el que et farà avançar. En el meu cas va ser, com et dic, buscar una figura. Un bruixot que cada setmana em robava l'ànima només mirar-lo afinar la guitarra. I la inspiració la pots trobar a qualsevol lloc. Jo sóc un tio fluix, dèbil, jeje, i em va fer falta una canvi radical. Mentre tingues inquietut i ganes d'aprendre, no et preocupes. Tot va bé.

    Salut!

    Jaume Rico.

    PD: et deixe un video del bruixot tocant. Mira'l tranquil, amb bon audio i sol.

    http://www.youtube.com/watch?v=jvoYPPMoGpE&playnext=1&list=PL0BF81318F447A0CA&feature=results_video

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Ei Jaume! M'alegra que hages comentat! Has donat justament al clau!

      El meu cas és, com bé has dit tu, un cas de gran desmotivació. Es suposa que un guitarrista déu tindre ganes de tocar la guitarra, d'estudiar i de continuar fent coses. He perdut eixes ganes a la guitarra clàssica, i cada vegada passe menys hores amb ella. En canvi, amb la guitarra eléctrica no és igual, sempre tinc ganes de tocar algo, de pasar-me hores buscant tocar determinada técnica etc.

      Aquest curs vaig entrar al conservatori de rebot, perquè no se de quina manera va eixir una plaça que em va arribar a mi. En un principi vaig dubtar molt si acceptar-la o no, perquè vaig rebre la notificació a novembre i ja, d'alguna manera, m'ho havia deixat apartat. El cas és que al final la vaig acceptar, i la principal raó que m'havia "inventat" és que això podia servir-me per a la guitarra elèctrica. Però està clar que l'únic que tenen les dos guitarres en comú és el nom i la forma (i de vegades ni la forma). És com un trompetista que es posa a tocar el trombó. Si no ha tocat el trombó potser bufe algo però les notes... ni idea.

      Altra raó que em va motivar a entrar finalment és el fet de recuperar aqueixa motivació, però és evident que no la he recuperat. Perquè em posen una obra per estudiar i no em naix mirar-me-la. Per altra banda podria pensar que em vindrà bé tindre algun títol, però estic en segon de grau mitjà, i ho veig massa llarg, perquè al cap i a la fi de què serveix tenir el grau mitjà? De ben poc diria jo.

      Tot açò que t'he dit (vaja rotllo) es pot resumir en que m'he adonat de que definitivament lo meu és la música moderna, és la guitarra eléctrica. Però, en aquest cas, on puc trobar prop de València un lloc on aprendre? Se que es pot aprendre moltes coses per mitjà de internet, llibres etc. com he explicat a la entrada, però mai ve mal, com has dit tu, un bruixot que t'il·lumine. Per ací prop he vist alguna escola en la que hi havia guitarra elèctrica però la matrícula era una ganivetada.

      Espere impacient una altra resposta iiiiii]:)

      Eliminar
  2. Manel,

    La famosa universitat de Boston "Berklee" acaba de posar una seu a València. No sé si estaves al dia de la notícia. Supose que coneixes aquesta universitat. És la més prestigiosa d'EEUU per a la música moderna. Per allí han passat tots: Steve Vai, Satriani, John Petrucci, Al Dimeola, Pat Metheny.

    La veritat és que no sé com és l'ingrés, ni què val la cosa, ni tampoc quins professors hi ha allí. Jo, de fet, el que faria clarament és intentar estudiar a Boston, però clar si et pilla llarg i això, diuen que el que hi ha a València és una extensió de la d'allà.

    http://www.berklee.edu/

    http://berkleevalencia.org/


    Ja em contaràs per on tires!
    Una abraçada!
    JAume

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola Jaume.

      Sí, ja ho he buscat, i és excessivament cara la matrícula. I he buscat també altres escoles que hi han i també era massa car per a mi. :(

      Eliminar